La tauleta del divendres

En la tauleta sempre pense i parle en valencià i em resulta quasi insofrible saber que ja no será més. De vegades valores les coses quan ja saps que no es faràn i és el que m’ha passat. De fet, no tenia nom fins juliol, quan no anava a constituir-se més. En realitat, no ha sigut una valoració tardana sinó que quan aquesta es tancava, em quedava reflexionant sobre els temes parlats amb tanta profunditat mentre conduia per l’horta que no valoraba quin havia sigut el motor que havia produit eixa reflexió.  

Parle de la tauleta pel tamany; no per la importància. Aquesta estava constituida quasi sempre per un dos a dos. De vegades alguna altra persona s’afegia a la conversa, amb pressa, amb el café en les mans per botar en uns minuts dins d’una classe; però jo sentía que quan això passava es perdia una miqueta l’esència de la tauleta; que les converses enfeblien o circulaven per espais més comuns, més avorrits i també menys arriscats. Aquesta xarrada refrescant i profunda tenia hora d’inici i de finalització: entre les 15 i les 15.45 hores. Temps per a la fugida, temps per començar a còrrer perquè arribava tard a per la xiqueta. I mentre corria, també em sentía que durant tres quarts d’hora la meua ment també havia volat: com si m’haguès llegit un bon llibre, una boníssima novel·la que m’havia nodrit per dins.

Durant tres anys he estat amb Artur creuant-me amb ell en algún passadís, en algún claustre, en alguna reunió. En realitat ha sigut pura casualitat coneixer-lo millor: en un centre en el qual es superen el centenar de professors, si aquests no són de la teua especialitat, o comparteixes algún curs o tutoria, es tornen fantasmes. És un hola i un adéu, i poca cosa més al llarg de tot un any. No obstant això, el horari llarguíssim del divendres i la seua tendència a dinar abans del seu torn, ens feren coincidir per dinar junts ben passat, el migdia. En la tauleta s’han llançat  lectures, moltes, -Juanjo  Millàs- , s’han defensat els ovnis, la mort i allò hi ha més enllà. Hem parlat dels grans dels quals has de tindre cura, de responsabilitats, de viatges, de pobles abandonats, d’anarquia, del seu barri i del meu, de la recuperació dels espais públics, de les votacions i de la política, d’educació…De tot, però no de que es jubilava. Tan lúcid, tan intel·ligent i tan sorprenent. Tan fora del marge, tan original. ”La primera vegada que tracté de suicidar-me tenia 13 anys…” Com és posible que una persona tan excepcional tractara d’acabar amb si mateixa.

 Ha sigut un plaer, Artur. Et trobaré molt a faltar.