martes, 27 de agosto de 2019

La tauleta del divendres


En la tauleta sempre pense i parle en valencià i em resulta quasi insofrible saber que ja no será més. De vegades valores les coses quan ja saps que no es faràn i és el que m’ha passat. De fet, no tenia nom fins juliol, quan no anava a constituir-se més. En realitat, no ha sigut una valoració tardana sinó que quan aquesta es tancava, em quedava reflexionant sobre els temes parlats amb tanta profunditat mentre conduia per l’horta que no valoraba quin havia sigut el motor que havia produit eixa reflexió.  
Parle de la tauleta pel tamany; no per la importància. Aquesta estava constituida quasi sempre per un dos a dos. De vegades alguna altra persona s’afegia a la conversa, amb pressa, amb el café en les mans per botar en uns minuts dins d’una classe; però jo sentía que quan això passava es perdia una miqueta l’esència de la tauleta; que les converses enfeblien o circulaven per espais més comuns, més avorrits i també menys arriscats. Aquesta xarrada refrescant i profunda tenia hora d’inici i de finalització: entre les 15 i les 15.45 hores. Temps per a la fugida, temps per començar a còrrer perquè arribava tard a per la xiqueta. I mentre corria, també em sentía que durant tres quarts d’hora la meua ment també havia volat: com si m’haguès llegit un bon llibre, una boníssima novel·la que m’havia nodrit per dins.
Durant tres anys he estat amb Artur creuant-me amb ell en algún passadís, en algún claustre, en alguna reunió. En realitat ha sigut pura casualitat coneixer-lo millor: en un centre en el qual es superen el centenar de professors, si aquests no són de la teua especialitat, o comparteixes algún curs o tutoria, es tornen fantasmes. És un hola i un adéu, i poca cosa més al llarg de tot un any. No obstant això, el horari llarguíssim del divendres i la seua tendència a dinar abans del seu torn, ens feren coincidir per dinar junts ben passat, el migdia. En la tauleta s’han llançat  lectures, moltes, -Juanjo  Millàs- , s’han defensat els ovnis, la mort i allò hi ha més enllà. Hem parlat dels grans dels quals has de tindre cura, de responsabilitats, de viatges, de pobles abandonats, d’anarquia, del seu barri i del meu, de la recuperació dels espais públics, de les votacions i de la política, d’educació…De tot, però no de que es jubilava. Tan lúcid, tan intel·ligent i tan sorprenent. Tan fora del marge, tan original. ”La primera vegada que tracté de suicidar-me tenia 13 anys…” Com és posible que una persona tan excepcional tractara d’acabar amb si mateixa.
 Ha sigut un plaer, Artur. Et trobaré molt a faltar.

jueves, 9 de mayo de 2019

El Columpio


Qué poco hablo de lo que hago en clase-¡acabaré lamentando no ser sistemática en este oficio!- pero una es como es y no hay más remedio que serlo. Trasteando por Internet me he encontrado con un cortometraje que adoro y que funciona tremendamente bien con los chavales en todos los niveles. ES "El Columpio" y llamó mi atención por estar protagonizado por dos jovencísimos Ariadna Gil y Coque Malla. Coque es mi debilidad. Con su voz nasal y su aire de normalidad empanada me parece un icono de la juventud eterna, incluso ahora que estará muy cerca o rebasando los cincuenta. El corto lo utilizo para trabajar finales alternativos y el lenguaje corporal. Si se visiona sin voz se entiende a la primera. Cuando se visualiza por segunda vez se disfruta de una historia fresca a pesar de que se desarrolla en una parada pringosa de metro. La música le da un tono final dramático y divertido a la vez, con un vagón que se pierde mientras los espectadores decimos "¡pero qué par de gilipollas!" .

jueves, 2 de mayo de 2019

Muerto pero mío


Portada del libro "100 palabras para mamá"
Reescribo esta entrada porque me ha dado una alegría. Últimamente y desde hace un año y opuestamente a lo que pensaba que iba a suceder, no escribo nada. Transito del ruido de la clase al bullicio de la casa sin una línea en la cabeza ¿Será la felicidad? ¿Será que la escritura es un estado mental y no un estado físico? ¿Será que estoy dando de lado a mi esencia más básica? Será o no será o qué se yo o yo que sé, pero como no me da por encararme a la pantalla y escupir fuego, estoy publicando a cuentagotas y en papel lo que llevaba adormecido en mi blog. "Muerto pero mío" fue uno de los primeros micros que escribí y llevaba tiempo dormitando el sueño de los justos en un pendrive antes de colarse aquí. Hace unos meses lo presenté a la II Convocatoria de la editorial onubense "El libro feroz" y, sorpresivamente, fue elegido a principios de abril de entre 1300 relatos para una Antología que llevaba por título "Cien relatos para mámá". La mía el otro día se disculpaba por haber sido "tan rara". Pues bueno, rara sí que lo es. Bonica, también.  La negrura de los textos no viene de ella pero eso no voy a ser capaz de hacérselo entender. Feliz Día de la madre.
Este es el último micro de esta racha negra. Lo he recuperado de un pen drive antiguo y me ha entrado la risa al redescubrirlo. Lo tenía totalmente olvidado. 

-Muerto pero mío, -sollozó la viuda llorosa acariciando el anillo de boda-.
-Muerto pero mío, -gimió la amante bruñendo el diamante del brazalete-.
-Muerto, pero mío, -susurró el primogénito estrujando el documento que daba fe de la acaudalada herencia. 
-¡¡¡Muerto pero nuestro!!!-gritaron miles de vocecitas extasiadas. Presas de un incontenible frenesí se mesaban las patitas dispuestas a abalanzarse sobre el festín.