De les meravelles

Quines coses es troben a faltar quan una es troba fora de casa.

  

Una pensa que els amics. Que la familia. Que la teva vida quotidiana.. , però em meravella aturar-me aquesta nit i pensar en la pitera salvatge que està menjant-se tota l’andana, en les converses a la parada del metro, en la caiguda de la tarda sobre els camps. Trobe a faltar això com abans apropar-me al cor de València creuant un pont amb res en les butxaques .

I és precissament, ara, estant fora, quan m’he trobat amb el fill del forner i amb la seua « Postal ». Anava a incloure altre poema, el més conegut, però és aquest i no un altre el que ha d’estar ací.

Saps que han llevat la teua estatua de la plaça del poble? Què diries d’aquesta situació? Amb tot el que passares… (Ara ja tenim televisió!!)

Només necessite parlar en valencià quan estic amb els xiquets quan dormen, amb les plantes i amb els gats. Però aquesta entrada havia de ser en valencià.

Però com es posible que digueren que eres el poeta de la mort…

  POSTAL

(D'ells ahunits surt amor, d'algun acte.

Ausiàs March)

Arbres de l'Albereda, aquella font amable

que sona entre les fulles, el carrer de Colom,

el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.

Caminàvem els dos aquell dia d'agost.

Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.

Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.

No gosava tocar-te. Et mirava, només,

amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,

un amor cast i humil, un amor religiós,

amb unes ganes de plorar d'agraïment

perquè t'havia dit que et volia i m'havies

contestat que em volies. Irromperen de sobte

les trompetes de jazz, el carrer de Russafa

tan divers dels neons en els establiments,

alegre de teatres, de cafès i de vida.

Tu duies un fesmil en una mà;recorde

com el vares tallar mentre et parlava jo.

En arribar a casa, el duies a la boca.

-Quina sort tingueres, Isabel!

( Llibre de les Meravelles. Vicent Andrés Estellés)